Sento sovint, massa sovint potser, allò de les “ciutats neoliberals” com si fos un tot, un absolut, un accident meteorològic inevitable que converteix les urbs en un engendre que devora les persones. Evidentment hi ha una tendència orquestrada per tal que les ciutats esdevinguin generadores de nous beneficis per al capital financer i especulador. En aquesta perversitat hi cap des de l’especulació urbanística (i els seus fills postmoderns,  turistització i gentrificació) fins a la gestió de serveis públics (veure taurons de les finances reconvertits a gestors de serveis d’escombreries o residències de gent gran provoca esgarrifances), comptant de vegades amb la connivència de polítics de tot signe.

La socialdemocràcia és l’ideal enunciat per Kaustky, de fer desaparèixer amb un gran acord l’antagonisme entre explotadors i explotats, entre capitalisme i força del treball. A partir de la Segona Guerra Mundial, amb una visió més pràctica, la socialdemocràcia és la força que ha estat capaç de teixir una visió diferent de relacions entre el capitalisme i el socialisme, buscant enfortir la capacitat redistributiva de la riquesa, una fiscalitat progressiva i la xarxa de serveis i assistencial que coneixem com a Estat del Benestar. Com ens recordava en Francesc Trillas, és la formula política que ha garantit més benestar a més gent en la història de la humanitat. Avui el capitalisme financer ha trencat aquest acord, enfilant-se perillosament per una pendent d’explotació que pot esdevenir suïcida (la sobreexplotació de les classes populars minva finalment el consum…) per no parlar de les terribles conseqüències que estem patint a nivell de justícia social. Per altra banda, sorgeixen de nou moviments subversius d’extrema esquerra i d’extrema dreta, sustentats sobre l’onada de nacional populisme que s’estén a escala global.

Entre mig de tant voltor, com és que goso reivindicar la ciutat com un espai “naturalment” socialdemòcrata? Doncs perquè al final, com cantava Serrat, “detrás està la gente”. Sota totes les capes de pol·lució moral, hi ha la gent que fa la ciutat cada dia. Botiguers, taxistes, mestres, alumnes, pares i mares, avis… tots ells fan la trama, el mastodòntic però harmònic engranatge urbanita. Tots ells negocien i renegocien a cada pas les normes consuetudinàries de la nostra existència urbana. Són els constructors de l’egregor que fa possible que jo pugui enviar el meu fill a comprar el pa, que podem passejar amb tranquil·litat per les voreres, que malgrat tot visquem en un entorn de raonable seguretat i expectatives. Són els que fan, amb les seves mans, el disseny dels camins i itineraris que defineixen els barris per sobre de les fredes i irreals distribucions administratives. Són la pulsió viva dels nostres carrers.

Això genera un espai creador, col·lectiu, de transformació sostinguda i no d’insurrecció. La ciutat, al igual que la socialdemocràcia, és acord. És la negociació quotidiana de la convivència. Li cau molt bé a les ciutats el caràcter reformista d’alcaldesses i alcaldes, per tal d’aconseguir millores socials. La forma local de l’Estat, els Ajuntaments, deixen de ser instruments de dominació de classe com sosté la visió marxista ortodoxa i passen a ser els guardians privilegiats de l’interès general de la ciutadania, doncs la proximitat els defineix. Com va dir l’Eva Granados, la tasca dels socialistes “no es tracta d’assaltar els cels, sinó d’evitar que hi hagin inferns a la terra”.  Les nostres ciutat són immenses xarxes, grans projectes col·lectius inclusius de totes les diversitats. Per això són socialdemòcrates de mena.