La ciutat és socialdemòcrata

Sento sovint, massa sovint potser, allò de les “ciutats neoliberals” com si fos un tot, un absolut, un accident meteorològic inevitable que converteix les urbs en un engendre que devora les persones. Evidentment hi ha una tendència orquestrada per tal que les ciutats esdevinguin generadores de nous beneficis per al capital financer i especulador. En aquesta perversitat hi cap des de l’especulació urbanística (i els seus fills postmoderns,  turistització i gentrificació) fins a la gestió de serveis públics (veure taurons de les finances reconvertits a gestors de serveis d’escombreries o residències de gent gran provoca esgarrifances), comptant de vegades amb la connivència de polítics de tot signe.

La socialdemocràcia és l’ideal enunciat per Kaustky, de fer desaparèixer amb un gran acord l’antagonisme entre explotadors i explotats, entre capitalisme i força del treball. A partir de la Segona Guerra Mundial, amb una visió més pràctica, la socialdemocràcia és la força que ha estat capaç de teixir una visió diferent de relacions entre el capitalisme i el socialisme, buscant enfortir la capacitat redistributiva de la riquesa, una fiscalitat progressiva i la xarxa de serveis i assistencial que coneixem com a Estat del Benestar. Com ens recordava en Francesc Trillas, és la formula política que ha garantit més benestar a més gent en la història de la humanitat. Avui el capitalisme financer ha trencat aquest acord, enfilant-se perillosament per una pendent d’explotació que pot esdevenir suïcida (la sobreexplotació de les classes populars minva finalment el consum…) per no parlar de les terribles conseqüències que estem patint a nivell de justícia social. Per altra banda, sorgeixen de nou moviments subversius d’extrema esquerra i d’extrema dreta, sustentats sobre l’onada de nacional populisme que s’estén a escala global.

Entre mig de tant voltor, com és que goso reivindicar la ciutat com un espai “naturalment” socialdemòcrata? Doncs perquè al final, com cantava Serrat, detrás està la gente. Sota totes les capes de pol·lució moral, hi ha la gent que fa la ciutat cada dia. Botiguers, taxistes, mestres, alumnes, pares i mares, avis… tots ells fan la trama, el mastodòntic però harmònic engranatge urbanita. Tots ells negocien i renegocien a cada pas les normes consuetudinàries de la nostra existència urbana. Són els constructors de l’egregor que fa possible que jo pugui enviar el meu fill a comprar el pa, que podem passejar amb tranquil·litat per les voreres, que malgrat tot visquem en un entorn de raonable seguretat i expectatives. Són els que fan, amb les seves mans, el disseny dels camins i itineraris que defineixen els barris per sobre de les fredes i irreals distribucions administratives. Són la pulsió viva dels nostres carrers.

Això genera un espai creador, col·lectiu, de transformació sostinguda i no d’insurrecció. La ciutat, al igual que la socialdemocràcia, és acord. És la negociació quotidiana de la convivència. Li cau molt bé a les ciutats el caràcter reformista d’alcaldesses i alcaldes, per tal d’aconseguir millores socials. La forma local de l’Estat, els Ajuntaments, deixen de ser instruments de dominació de classe com sosté la visió marxista ortodoxa i passen a ser els guardians privilegiats de l’interès general de la ciutadania, doncs la proximitat els defineix. Com va dir l’Eva Granados, la tasca dels socialistes “no es tracta d’assaltar els cels, sinó d’evitar que hi hagin inferns a la terra”.  Les nostres ciutat són immenses xarxes, grans projectes col·lectius inclusius de totes les diversitats. Per això són socialdemòcrates de mena.

kaustky

Anuncios

Al meu país hi cap tothom

Al meu país hi cap tothom. Hi cap la gent que vol tenir un estat propi, sempre que respectin les lleis o facin les reformes democràtiques necessàries per assolir el seu somni. Gent independentista que no fa de la identitat la seva militància. Gent que estima la terra, la llengua i la cultura.

Hi cap la gent que no vol la independència, però que veuen legítim que d’altres aspirin a tenir un estat propi. Gent unionista que no fa de la identitat la seva militància… Gent que estima la terra, la llengua i la cultura.

Hi cap també la gent com jo, que pensem que les reformes són imprescindibles, però que no considerem que tenir un estat propi solucioni res. Gent que sap que els estats i les lleis són artefactes humans i, per tant, són modificables. Gent que no creu que hi hagi presos polítics, sinó polítics presos, i que tant de bo estiguessin ja a casa a l’espera del judici que determini o no la seva culpa. Gent que procura que ni els uns ni els altres facin de la identitat la seva militància. Gent que milita en les identitats plurals de les societats plurals que ens ha tocat viure. Gent que estima la terra, les llengües i les cultures. Gent que estima la gent.

Hi cap també la gent que tot plegat se la bufa. Gent que ni milita ni militarà ni en identitats ni en ideologies. Gent que té la pàtria en els ulls dels seus fills, i la política monetària en els cambalaches per arribar a final de mes. Gent que estima pel plaer d’estimar, i es beu la vida d’un glop.

Hi caben també, of course, els intolerants de tota mena, d’estelada i d’aguilucho, els que tenen por i l’expressen assenyalant a l’altre, al pobre normalment, al diferent, a l’últim en arribar… Els que t’etziben i t’assetgen perquè en el fons les seves inseguretats els impedeixen dubtar, no diguem rectificar. Tots ells hi caben, tot que no estimin les gents, ni les llengües, ni les cultures, ni la terra. Procurarem, però, que no arribin a manar.

I hi caps tu, que no t’enquadres en res del que he dit. I tant que hi caps! La teva llum potser serà imprescindible quan en el meu país tota aquesta gent que hi cap no sigui capaç deposar-se d’acord en el més senzill: viure junts en pau i llibertat.

Cat_psicodelic

Así que la suerte era esto

 

“…Volver, pasados los años,
hacia la felicidad
—para verse y recordar
que yo también he cambiado.”

Gil de Biedma.

 

Dice la radio que hoy hay bote en no sé qué sorteo. Cuando compramos un número de lotería se pone en marcha el mecanismo del cuento de la lechera. Lo acariciamos en un ritual íntimo mientras nuestra mente divaga. Podemos incluso estirar absurdamente el momento tardando días o semanas para comprobar el resultado, en un afán enfermizo por postergar la llegada del desenlace. Procrastinamos el sueño.  Nos sentimos bien en ese limbo. De ahí el éxito de los juegos de azar.

Recuerdo a Alfredo Kraus sonando en el radio cassette del 127 de mi padre: “Con la fortuna me he desposado; buena compañía para ser soldado”. La Fortuna es mujer fuerte que no entiende de lamentos. Es más compañera de pendencieros que de llorones.

Nuestras historias, más o menos afortunadas, nos convierten en ríos de remansos, meandros y turbulencias. Será por eso que la diosa Tique, el equivalente griego de Fortuna, con el poder de decidir el destino de cualquier mortal, era hija de Océanos y de Tetis, titánide y diosa de las aguas dulces. Agua. Somos agua. Y nuestra suerte acuática.

Ensimismados tardamos en darnos cuenta de que ya nos tocó el gordo. Que la suerte era esto. La oportunidad de picar en la puerta del cielo, aunque se nos vete el paso. Haber llegado hasta El Umbral. No cantar victoria, pero sí tararearla con media sonrisa. Rescatar la rebelión. Contar con la clarividencia. Inventar palabras nuevas para lo nunca visto. Malversar besos y abrazos.

Es una suerte poderte mirar profundo como los ojos del primer hombre. Dibujar tu nombre con tierra y sangre en la penumbra de lo más profundo de mi caverna. Celebrarte. Rondarte. Imaginar cómo trazabas el número sagrado en la orilla, en un instante perdido en el tiempo.

Con toda esa suerte pude encontrar a mi musa detrás de una taza de café y tesoros, como los que guardan los mandiles de las abuelas. Pudimos hacer de unos instantes lugares privilegiados. Compartimos el pan y el vino, mucho vino, con los no vencidos. Desbrozamos juntos el ímpetu que revienta el pecho como si nada.

Así que la suerte era esto. Ver cómo sostiene la luz de tu mirada un día intenso. Soñarte . Bailar con tu siringa. Navegar en un barco de papel repleto de mis versos. Garabatear mi cuaderno de viaje. La suerte, como la vida, es una larga espera.

Fortuna

 

El diàleg interreligiós a Santa Coloma perd el seu referent associatiu

Ahir dia 27 de juny ens vam reunir prop de 50 persones a la Biblioteca Can Peixauet per certificar, en un senzill i emotiu acte, la desaparició oficial de l’Associació Colomenca pel Diàleg Interreligiós (ACDI).

Entre els presents, l’actual junta i la presidenta, la Mercé Penalba, assistida en tot  moment per la incansable Maria Jesús Zabalza, i l’ànima (i el cervell) dels primers moments, en Rafa Crespo i il·lustres com ara Mn. Jaume Aymar. També representants de la comunitat musulmana Tajdid, així com de la Federació Comissió Superior de la Cultura i dels Musulmans Catalans (FEDERACSCIM). Absents per diversos motius, però molt presents en les diverses intervencions, van ser l’Agustí Viñas, en Joan Medrano, Taoufik Cheddadi, Pol Ackoo o la Maria Font. L’Ajuntament de la ciutat estava representat pel regidor Lluís Fuentes, responsable de Drets Socials i representants tècnics del servei de convivència, la directora de la biblioteca, la Lourdes Reyes, així com del Projecte d’Intervenció Comunitària Intercultural (ICI).

La història de l’ACDI es remunta a 2004. La ciutat va patir aleshores un d’aquells fenòmens de rebuig que posen a prova les resistències del teixit social, quan alguns veïns del barri de Singuerlín es van negar a l’obertura d’un centre de culte musulmà. D’aquell conflicte, d’aquella negociació, ja van sorgir algunes iniciatives de diàleg i coordinació entre les diferents confessions, i es va evidenciar la necessitat de disposar de referents veïnals que poguessin donar suport a l’acció de l’administració quan succeeixen situacions d’aquestes característiques. Quan les coses es posen realment difícils els moments d’aprenentatge col·lectiu es multipliquen. Va ser llavors que es va generar un espai de diàleg interreligiós en el marc d’un projecte municipal aleshores també incipient: la Xarxa de Transmissió de Valors.

No va ser però fins al novembre de 2005 que no es va explicitar la necessitat de constituir una associació, en el benentès que el diàleg interreligiós no podia dependre de la conjuntura política de torn, precisament per la importància de la qüestió a  l’hora de bastir la convivència a la ciutat. I encara va trigar quasi tres anys en materialitzar-se la proposta: el 28 de novembre de 2008 es presentava, a la Sala Brossa de la Biblioteca Can Peixauet.

IM000586

Acte de presentació pública de l’ACDI. Novembre 2008. Biblioteca Can Peixauet.

Allò que va nèixer com un espai de trobada vinculat a la Xarxa de Transmissió de Valors esdevenia una entitat. L’impuls institucional cedia doncs el relleu a la societat civil, i junts vam emprendre un camí de col·laboració que duria, els anys posteriors, a algunes de les iniciatives més importants que ha desenvolupat l’ACDI, com ara l’elaboració del Mapa de Creences i Conviccions de Santa Coloma de Gramenet, editat al 2010 gràcies al treball de l’ACDI capitanejat de manera impecable pel Joan Medrano, al suport conjunt de l’Ajuntament, UNESCOCAT i la Fundación Pluralismo y Convivencia (la fundació estatal depenent del Ministerio de Justicia que s’engarrega de la gestió de la diversitat religiosa).

El propi Ministerio de Justicia, a través de l’Observatori del Pluralisme Religiós a Espanya, va arribar reconèixer com a bona pràctica la feina desenvolupada per l’Ajuntament de la ciutat en relació a l’acompanyament a les comunitats religioses en l’obertura dels llocs de culte.

D’ençà n’han passat moltes coses, algunes fetes amb molt bon criteri. Per esmentar un parell, els tallers sobre diversitat religiosa duts a terme en el marc del Programa d’Activitats Educatives Complementàries al Currículum que gestiona el Servei d’Educació Municipal, o les tertúlies que amb periodicitat quasi bé mensual servien de punt de trobada, coneixement i aprenentatge, també a la Biblioteca Can Peixauet.

Arribat a aquest punt, com bé va apuntar ahir el Rafa Crespo, cal fer menció i reconeixement al paper de les biblioteques en la vida de l’ACDI. No podia ser d’una altra manera, si el tarannà d’aquests equipaments ha estat sempre el de servir com a referents de la vida comunitària dels barris i centres de coneixement.

Algunes notes sobre la gestió del pluralisme religiós

  1. S’ha de reconèixer el paper de la gestió pública dels afers religiosos, des d’una perspectiva laica. Un partit de futbol és un esdeveniment privat, però els Ajuntaments han de preveure determinades conseqüències de la seva realització (sovint es reforcen els dispositius de seguretat i transport públic, per exemple). Un important percentatge de la població es declara creient. És irrellevant si ens agrada o no, si ho entenem o no, doncs estem parlant de l’aplicació pràctica d’un dret fonamental reconegut a la Constitució Espanyola i a la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea. Tant fora de la realitat (i del marc legal) està la posició de qui creu que les religions han d’influir més en l’estat, com qui pensa que les religions es poden circumscriure únicament a l’àmbit privat.
DivRelSC2016

Fuente: elaboración propia Delgado L., Miralles M. 2016

  1. Per altra banda, és un fet constatat que la instal·lació de llocs de culte afavoreix processos d’integració positius. Tenen capacitat per minvar la marginació al seu voltant i esdevenir una palanca, un punt de suport positiu per determinades interlocucions. Les religions són capital social, i els seus centres de culte també. Hem de reconèixer el paper de les diferents comunitats religioses com a factor de cohesió social i la seva aportació en positiu a la construcció de la vida pública comuna.
  2. Cal apostar explícitament sempre pel diàleg com a fórmula de coneixement mutu, per tal d’harmonitzar diferents maneres d’entendre els espais públics i la vivència individual i col·lectiva de les diferents conviccions presents al nostre territori. És evident que la convivència pot alterar-se amb motiu de conflictes d’índole religiosa, d’altres que poden tenir a veure amb la instal·lació dels llocs de culte, i d’altres que, tot i que indirectament, poden ser percebuts com generats per les comunitats religioses. Per això és important vincular el paper de les administracions en la gestió del pluralisme religiós amb les polítiques de convivència. Per això és important, si les coses es posen difícils, comptar amb referents de la societat civil amb capacitat mediadora.
  3. Tenim debats pendents en relació amb la garantia de l’exercici del dret de llibertat religiosa. Preguntes sense respondre respecte a la ubicació digna dels espais de culte, els menús adaptats a les escoles, l’ús del vel als equipaments públics, l’adaptació de cementiris i enterraments…

La realitat es complexa, i la gestió és complicada. No hi caben simplificacions artificioses ni arbitràries, ni la temptació de l’ajornament sine die que dóna lloc a polítiques més reactives que proactives. Ahir vam certificar l’enterrament d’un projecte, però la idea segueix viva i vigent. Cal que ens posem a la feina. Dins del replantejament a futur de les polítiques de convivència a Santa Coloma, caldrà remarcar la necessitat de generació d’un espai de trobada de la diversitat de conviccions de la ciutat. És cert que la responsabilitat és del conjunt de la comunitat, però també ho és que les condicions s’han d’afavorir a partir de polítiques públiques.

Felipe y la codiciada foto con el jarrón chino

Hay un fascinante cuadro surrealista de René Magritte, en el que aparece una pipa y un texto que espeta: “Esto no es una pipa”. Tiene razón el artista. Realmente lo del cuadro no es una pipa, sino la representación de una pipa. Vivimos en un mundo teatral cada vez más onírico. Reinan entre nosotros representaciones que afianzan nuestros marcos. A poco que seamos conscientes de ello, veremos que entre la licuada sociedad emergen sólidos símbolos a los que debemos prestar atención para entender lo que nos pasa, lo que nos ha pasado, lo que nos pasará.  Magritte_pipa

Felipe González describía con la siguiente frase el papel que a su juicio mantienen los expresidentes del Gobierno una vez que abandonan su posición: Somos como grandes jarrones chinos en apartamentos pequeños. No se retiran del mobiliario porque se supone que son valiosos, pero están todo el rato estorbando“. Con estas palabras se situaba aparentemente fuera del juego del poder. Vino a decir que él era como un objeto supuestamente valioso, pero que nadie sabía bien bien dónde colocar. Felipe es lo menos parecido a un tonto. Se esforzaba por convencernos de su carácter meramente decorativo. Simbólico.

El caso es que la coyuntura puede estropearle al expresidente su ansiada reputación de poco relevante. Resulta que los símbolos tienen un papel hiperbólico en el mundo de las representaciones. Él lo sabe. Y otros también.

Hay jarrones chinos que valen decenas de millones de dólares. Quianlong, Ming, Hogwu… nombres que evocan un sublime arte deseado en occidente ya por los emperadores romanos. No pocos artesanos y alquimistas han perdido la vida y la salud por tratar de imitar ésta peculiar porcelana. Soberanos y nobles europeos airearon su grandeza incorporando gabinetes especializados.

El caso es que ese jarrón González ha pasado a ser una presa codiciada. Caza mayor camino a la Moncloa. Ciudadanos ya ha creado su gabinete de la porcelana. Felipe tiene en sus manos ungir a Rivera, centrarlo y presidenciarlo todo en uno. Sólo necesita una foto. Y Sánchez lo sabe. Y Felipe también, lo cual le ofrece nuevas cartas sobre el futuro del PSOE. Veamos.

El que fuera el presidente más brillante de la democracia española la toca. Siempre hay que escucharlo, es como la hepatoscopia del socialismo. Sabe de qué va la vaina. Ni siquiera Aznar con su foto de las Azores ha transitado por las mismas moquetas. Nadie como él en este país conoce los resortes del Poder, así, en mayúsculas. Cojan palomitas, que esto se pone interesante. Darle cartas extra a este jugador es sinónimo de que la partida se anima.

Rivera_JarronChino

Rellenar los significantes vacíos

Orwell apuntó con inquietante exactitud las vergüenzas de nuestro presente. Y entre otras cosas imaginó el uso de una versión extremadamente simplificada del idioma para dominar el pensamiento, a la que llamó neolengua. En la neolengua se eliminan o substituyen los significados de las palabras, para favorecer la manipulación. Lakoff ya nos advirtió de la habilidad de los think tank neoliberales para generar marcos mentales en los cuales nuestra visión del mundo se acomodara al modelo ultraconservador. Y a fe mía que lo consiguieron, no sin primero invertir un buen puñado de millones de dólares en sostener sus estructuras de pensamiento.

No es nada nuevo y es altamente tentador el uso del lenguaje Orwelliano, tanto que hoy en éste como en otros sonrojantes aspectos hemos superado con creces la barrera de lo obsceno. Piensen cuántas veces hemos visto a políticos de todo pelaje y otros vendedores de alfombras hacer malabarismo semántico. Ojalá el Estado recaudase un euro por cada vez que se mancilla la palabra libertad. De buen seguro tendríamos bien llena la hucha de las pensiones.

Y en este contexto favorable a la proliferación de los populismos, es Laclau quien sonríe desde su tumba cada vez que los líderes de la supuesta nueva izquierda juegan a prestidigitadores semióticos. Son los reyes del postureo, los maestros de los significantes sin significado, que puedan ser utilizados según convenga para aglutinar esperanzas que les aúpen al poder. Da la sensación de que el chiringuito construido a base de significantes vacíos puede ser bastante eficaz… hasta que nos encontramos con el terreno de lo concreto. Hasta que las oratorias se transforman en presupuestos. Hasta que la protesta tiene la obligación institucional de convertirse en propuesta.

Hasta que Ada Colau llegó a ser Alcaldesa de Barcelona a todos nos daba la sensación de que iba realmente a insuflar aire fresco a las moquetas del ayuntamiento. Por ejemplo, su halo de activista hacía presagiar una transparencia en la gestión pública que sirviera de ejemplo regenerador. Con los primeros nombramientos ya se observaron ciertos deslices hacia el nepotismo, y la cosa ha ido ciertamente a peor atendiendo a los pactos en la penumbra que favorecieron el apoyo de los aliados que deben sustentarla en este tramo final del mandato. Arriesgado y oscuro juego que no se soluciona con un aparente portal de transparencia en la web municipal.

Pero este es sólo un ejemplo. La transparencia no es sólo una bonita palabra, ni un deseo. Debe ser llenada de significado a través de la acción política. Lo mismo pasa con la igualdad de oportunidades, con la libertad, u otros conceptos más que sobados. Somos los ciudadanos los que debemos exigir a nuestros representantes que no nos tomen por el pito del sereno. Somos nosotros los que debemos comenzar a rellenar los significantes vacíos.

Pompas