Tothom que hem participat d’una o altra manera en processos de mediació sabem que el diàleg, per se, no deixa de ser una escenografia estèril (o contraproduent) si no es donen unes condicions mínimes prèvies.
És evident que la sol·licitud de diàleg per part de Torra incompleix el primer prerequisit: l’anhel honest de dialogar. En realitat l’oferiment es fa per tal que sigui negat (s’és plenament conscient de que no es donen les circumstàncies propiciatòries), i així aparèixer com a víctima de la poca predisposició a l’entesa per part del govern central. Fa escassos mesos podíem sentir a l’independentisme en mode “adéu, Espanya”. Ara hem tornat a la pantalla “escolta, si us plau, Espanya”. O abans o ara es mentia. Provablement, vist com se les gasten fins i tot entre ells, és possible que ambdues apel·lacions fossin falses.
Si d’alguna cosa ha servit el judici ha estat per demostrar que tot és mentida en el procés. L’únic important és l’aparença, els malabarisme dialèctic, el contorsionisme ideològic, l’il·lusionisme pueril… tot un freak circus que ens esquitxa de chapapote emocional. Els seus assessors intel·lectuals han creuat definitivament la frontera que els separava del nacional populisme il·liberal. La demanda de diàleg és una altra argúcia:

• Si surt bé, tenim una foto que reforça la il·lusió de bilateralitat.
• Si surt malament, són ells que no volen parlar. Quins collons!

Vist tot això, a mi em sembla d’allò més bé que Pedro Sánchez no agafi el telèfon. El Presidente d’Espanya no pot moure fitxa sota amenaça (i menys tenint en compte la clarament favorable correlació de forces i suports internacionals). O, com a mínim, no fer-ho abans de que Torra hagi fet els deures:

• Condemnar la violència, sense adjectius, sense excuses.
• Convocatòria prèvia de tots els grups amb representació al Parlament. No és sincera la demanda de diàleg si ni tan sols és capaç de posar les condicions a Catalunya.
• Abandonament explícit de la via unilateral, i reconeixement de la necessitat d’una majoria qualificada de 2/3 del Parlament (la mateixa, per exemple, necessària per reformar l’Estatut) per dur endavant una iniciativa legislativa similar a la del 6 i 7 de setembre de 2017.
• Assumpció, entre tant, plena del marc legal vigent.

I a partir d’aquí podem parlar de tot, de reformes d’estatuts o de sistemes de finançament, de competències i d’altres qüestions que poden incidir directament en el benestar de la població de Catalunya. Si en Torra fos patriota de veritat faria tot això abans de reconèixer la seva solitud, i marxar.