T’estimo, indepe. I t’estimo així, lluitant pels teus ideals. T’estimo perquè entenc perfectament allò que sents, allò que et mou.

Entenc la pell de gallina quan t’abraces per cantar l’èpica cançó. La subtil embriaguesa dels mantras manifestants. El pols que s’accelera, preludi de l’acció. La utopia acaronant-te abans d’anar a dormir. Deixar-se arraulir per una causa.

M’agrada la fulgor dels teus ulls quan parles. Aquesta llum, plena d’ideals, és un senyal d’esperança. Ens recorda a tots la capacitat de transcendir, per fondre el nostre ego en una causa que ultrapassa la nostra minúscula mida. Jo també sé el que és aixecar la mirada vers l’horitzó i respirar profundament.

Entenc perfectament el que sents, perquè jo també he cavalcat el centaure. Jo també he signat, conscientment, xecs en blanc a canvi d’un somni. Dono testimoni de que allò que et mou és l’energia que ha canviat el món, en una lluita de segles. Per sobre d’ideologies, de distàncies, de greuges i cultures hi ha una pulsió humana, comuna.

Reverencio la teva empenta. Segueixo les teves petjades, mirant d’obrir nous ponts entre trinxeres. Entenc perfectament el que sents i t’estimo, indepe. Perquè, que no ens enganyin, tu i jo som el mateix. Ànimes resilients, difícils d’estrebar, malaltes de rebel·lió i clarividència.

Tenim els nostres dies rúfols i les hores greus que ens ha tocat viure. Jo tinc una bandera de classe, tu una de terra. Vet aquí una subtil diferència… Sobre això en parlarem, una nit clara, amb una ampolla de vi. I brindarem per les lluites que vindran mentre s’esllavissa el riure que ens han furtat.