PSOE: ejecuten la orden 66

Nadie nos va a engañar, que no se lo crean ni por un momento. Aquí, quien más y quien menos hace ya tiempo que se afeita. Sabemos que es mucho más lo que nos une como socialistas que lo que nos puede separar cualquier cuita. Es cierto que el PSOE vive uno de sus momentos más vergonzantes de las últimas décadas, y no se puede decir que la dirección actual no tenga sus propias responsabilidades, así como aquellos que han torpedeado su acción, máxime cuando respondía nítidamente al mandato del Comité Federal. No quisiera resultar hipócritamente equidistante. Aclaro que considero una desvergüenza la dimisión en bloque la mitad de la ejecutiva federal, sobretodo porque está motivada por el miedo. Un miedo doble.

El miedo a perder unas primarias. Si bien el electorado socialista podría ser más comprensivo de lo que pensamos con respecto a una posible abstención que facilitara la gobernabilidad del país, la militancia es bastante hegemónica en un posicionamiento totalmente contrario a tal posibilidad. Y no será porque nos lo pongan fácil los medios, que día sí, día también, dicen de lo mal que estamos y lo irresponsables que somos. El caso es que aquí todos, propios y extraños, nos hemos olido que la audacia de Pedro Sánchez podría tener premio. Si llega a convocar unas primarias es muy probable que gane, y no por poco…

El miedo a un gobierno alternativo. Aquí no juegan –sólo- fuerzas internas. Maniobran todo tipo de intereses. Hay unas esferas del poder en las que chirría la posibilidad de un gobierno de izquierdas, sustentado en los votos de Podemos, aunque contara con una –más que difícil- abstención de Ciudadanos. Sólo una parte, es cierto, de lo que llamamos “poderes fácticos”, pero una parte que ha resultado notablemente activa, y que cuenta con voceros interesantes entre medios de comunicación y notables quintocolumnistas del PSOE. Se frotan las patitas los que hace tiempo que tienen en agenda finiquitar el partido.

Todo esto se adereza con retóricas diversas. Que si no se puede pactar con los que cuestionan la uorden66nidad de España, que si los mercados no aceptarían de buen grado la configuración de un gobierno alternativo, que si todo responde al interés de Pedro Sánchez por salvar sus posaderas… En fin, un cúmulo de cortinas de humo que han preparado la retórica golpista hasta que han ejecutado la “orden 66”. Muy significativo que los que se han alzado contra un secretario general que tiene como pecado querer que la militancia hable, utilizan un hashtag curioso #PorUnPSOELibre. Manda narices. En fin, que a “Bronce” sólo le queda batirse el cobre el sábado, si es que llega, y medir sus fuerzas. En el resto, qué decir, pues que sigue faltando finezza y sobra gazpacho y navajeo.

La Festa de tots (i el pregó d’uns quants)

Els que hem tingut el plaer de treballar com a gestors culturals i hem suat per programar un esdeveniment ciutadà com és la festa major, tenim clara la importància que suposa per a una ciutat aquest punt culminant del cicle festiu. El més difícil és, sense dubte, fer una programació suficientment eclèctica com per deixar content a tothom.

I es que la festa és de tothom, la ritualització última de la unitat, generadora d’un egregor ciutadà en el què, per un moment, s’oblida “que cada uno es cada cual”, Serrat dixit. Celebrem per exorcitzar els nostres dimonis, per canalitzar la violència, per oblidar-nos per uns instants de la nostra condició. Celebrem junts també com un recordatori de que un dia ens podem posar tots d’acord per fer alguna cosa, al temps vàlvula de descompressió i assaig de revolució. La dansa d’Eros i Tànatos, amb Hedoné de mestressa de cerimònies.

Ara, en aquests temps estranys de crisis, desigualtats i tensions identitàries, algú ha tingut la brillant idea de trencar l’eficàcia unificadora del ritual festiu amb una representació patètica de la divisió a la nostra societat. Un pregó alternatiu no és res més que un símbol, és cert, però tampoc gens menys que això. La força significació dels símbols comuns és cabdal per a l’harmonia i la cohesió. La festa és del poc que ens queda. Menystenir-la té les seves conseqüències.

S’ha creuat una frontera que costarà fer enrere. Els partidaris de la divisió –d’un costat o d’un altre, tant és- estaran contents, però s’han passat de frenada novament. Mentre alguns lluitem per cicles festius més inclusius i plurals, d’altres aposten per desfer ponts i ritualitzar, també, l’escletxa nacional. Divideix i guanyaràs? Segur?pregoalternatiu

Parlon Vs. Iceta: competir o col·laborar?

El nou coneixement de la biologia altera la visió que mostra l’evolució com una competició continuada i sanguinolenta entre individus i espècies. Es demostra que la vida no va conquistar el planeta amb combats, sinó gràcies a la cooperació. Les formes de vida, pel que es veu, es van multiplicar i es van fer més complexes associant-se amb d’altres, no matant-les.

Considero una bona notícia que Núria Parlon escollís el dia de la seva onomàstica per creuar el Rubicon. La Núria s’ha convertit en un símbol, té marca pròpia que abasta un espectre més ampli que el de la “marca” PSC. Vol donar aire fresc i retornar la il·lusió al socialisme català, tan necessari en els estranys temps que corren de crisis, extrems identitaris i desigualtats socials. Representa, a més, una generació que reclama ja prendre en relleu en el partit, tal vegada que les seves aptituds han estat posades a prova amb nota a la gestió municipal. L’aposta per les polítiques socials a Santa Coloma demostren que el socialisme té una agenda aplicable i beneficiosa pel territori, un full de ruta social en el camí a la cohesió i la prosperitat.

Tanmateix, la presència d’Iceta a primera línia del PSC ha fet pujar el nivell general de la política catalana. Va prendre la responsabilitat de porta les regnes del partit en un moment molt difícil, i se n’ha sortit també amb nota, sobretot donades les circumstàncies. És un polític de llarg recorregut i, al temps, manté una energia i una clarividència envejables. Coneixedor dels laberints, d’alguna manera sempre sembla que tingui agafat el fil d’Ariadna.

Dues intel·ligències notables de les que no es pot prescindir, ni menystenir total o parcialment. Part indispensable del capital polític socialista, al costat molts d’altres noms de primera línia o gregaris de luxe (algun dia en parlarem, però crec que el PSC té hores d’ara una bona segona alineació). Un nou ball de bastons estil Sitges, o el gatopardisme dels darrers congressos, seran la tomba definitiva del PSC.

Ara són dies propicis als hiperventilats d’un i altre bàndol, dies de hooligans i preufetaires propicis a mostrar la seva incondicional adhesió. Molt bé pel seu entusiasme. Aviat tocarà posar-se a construir junts.

Ja fa temps la biologia ens va demostrar que les estratègies col·laboratives tenen avantatges sobre les competitives, fins i tot per a l’assoliment dels objectius particulars. La solució a aquest aparent dilema passa per adaptar el sistema per tal que els cracks puguin tenir el seu espai i protagonisme, i que es puguin

parlon-iceta

Parlon i Iceta, Iceta i Parlon

beneficiar de la qualitat de qui tenen al seu costat. En la línia del tàndem proposat per Núria Marín. Tal com han fet a can Barça amb el trident: tres estrelles que han entès que el seu profit passa per entendre’s i no per competir.  Que resulta que tenim un Neymar amb una projecció brutal, i un Messi que ha de ressituar-se en el camp per explotar tot el futbol que li queda, doncs fem-los jugar junts, que s’associïn, i el PSC tornarà a tenir tiqui-taca.

@miralles_martin

La derecha antisistema

En los cafés y sobremesas familiares se impone una imagen de los políticos infame. Individuos egoístas que sólo están ahí por interés propio, incapaces de superar sus diferencias por el bien de España, protagonistas de una de las páginas más tristes de la historia de nuestra democracia. A ello se le añade el descrédito de las instituciones, que aparecen como meros instrumentos en manos de esos personajes desalmados. Quizá la cosa no sea para menos.

Esto afecta a todos los partidos por igual, pero en el caso del Partido Popular, da la sensación de que la cosa le resbala. Incluso se diría que lo pasan bien con el espectáculo.  Uno ve a Rajoy, o a Sáenz de Santamaría, y parece que en cualquier momento se les va a escapar la risa. Son conscientes de que en este terreno la derecha juega con ventaja. O por lo menos esta derecha española, rancia, altiva y con una carga ideológica que no es conservadora, sino antisistema.

Compartiendo la estrategia marcada por los think tank neocon, por supuesto el PP se nos muestra como una especie de padre protector, garante de la seguridad y la unidad, frente a los descerebrados desafíos de cambio desde la izquierda. Pero en su actitud y en su estrategia, se socaban los cimientos del propio sistema. No les importa el desprestigio de las instituciones democráticas, pasar del control parlamentario, hacer un uso instrumental de los reglamentos, mangonear con la justicia, despreciar a la prensa no afín, tensionar el asunto territorial, reírse de la ciudadanía manipulando los calendarios… ¿Por qué? Por el mismo motivo que algunos grupos antisistema montan actos vandálicos y barricadas con neumáticos ardiendo: porque siguen la estratagema del “cuanto peor, mejor”. Es decir, no importa cuán desprestigiado esté el estado, porque así podrán implementar su verdadera agenda: minimizar el estado.

Como carga de profundidad contra el sistema, no es menor el asunto de mantener un Presidente que parece tonto, que no digo yo que lo sea, pero que se esfuerza sobremanera en parecerlo. Así nos da la sensación de que para mandar sobre el país, para ser el primus inter pares de ese atajo de vagos que son los políticos, no hace falta un coeficiente intelectual normalito. Rajoy se equivoca, como todo el mundo, pero persevera en el error porque le importa tres pitos aquello a lo que representa.

Así que, a partir de ahora, cada vez que digan u oigan aquello de “todos los políticos son iguales” o “total, para qué queremos gobierno, si no estamos tan mal sin él” o “en este país sobran parlamentarios”, sean conscientes de que esas expresiones están en el manual de lo que el Partido Popular espera.rajoyantisistema