Els MENAs a Catalunya: ordre, cor, plans!

Els fenòmens NIMBY (Not In My Back Yard) expressen el rebuig per part del veïnat d’una zona determinada a la instal·lació d’un equipament o servei que, si bé estimen necessari, creuen que vindrà a modificar (a pitjor) el transcurs de la vida a aquesta zona. Ja són famosos moviments de rebuig a la instal·lació de mesquites, crematoris, antenes, centres d’atenció a les toxicomanies, i més darrerament hem vist moviments de rebuig a la instal·lació de centres de menors especialitzats en els Menors Estrangers No Acompanyat, els anomenats MENAs. Salvant les distàncies en la comparació, si us plau, i simplificant al màxim, la cosa seria la següent: “jo ja estic d’acord que hem de tenir contenidors al carrer, però no me’ls posin davant de casa meva, que fan pudor”. El problema és que han d’anar davant de casa d’algú…

Els fets d’El Masnou, Castelldefels, Rubí o Calella no són nous, però la seva multiplicació a territori català, i la seva aberrant sinceritat potser ens està dient alguna cosa. Des del meu punt de vista, ens està assenyalant el camí: ordre, cor i plans.

  • Ordre. Cap col·lectiu, sigui quin sigui, no pot exercir cap indici de coacció envers una comunitat. No pot ser que hi hagi una part de la ciutadania que canviï els seus recorreguts per una intimidació no explícita, però real. “El barri s’està posant difícil, millor no passo per determinats carrers”. No s’ha de criminalitzar cap col·lectiu, però s’han de prendre totes les mesures coercitives de que disposa l’estat, en els seus diversos nivells, davant de les actituds individuals, com per garantir una millora en la sensació d’inseguretat. Si ens sentim insegurs, amenaçats, potser desprendrem més odi contra aquells que suposem que són els responsables del nostre estat. Projectarem a sobre dels més dèbils les nostres frustracions. I tindrem servit l’enfrontament civil. Més ordre no vol dir menys llibertat. La seguretat va també lligada a la convivència i, per tant, al progrés econòmic, la cohesió social i la qualitat de vida.
  • Cor. Els veïns i veïnes que expressen el seu rebuig pel que consideren una intromissió davant un projecte de servei o de recurs que genera inevitablement un canvi a l’entorn expliquen una història que ha de ser sentida. Qualificar-los de manera simplista i generalitzadora com a “racistes” o “manipulables” ens fa perdre una quantitat d’informació necessària per analitzar els problemes amb rigor. Hem de promoure el treball comunitari per tal que aquestes situacions ens agafin amb comunitats més fortes i cohesionades, des de la solidaritat i la concòrdia. “Solidaritat” deriva de solidus, la qualitat de sòlid, ferm, compacte; per tant, si volem una societat sòlida i cohesionada, hem de treballar des de la solidaritat. Aquest treball, a mig termini, millora les relacions entre les institucions i la ciutadania, i permet un marc de confiança, complicitat i aliances, indispensable quan s’han de prendre les decisions que poden afegir tensió. L’objectiu: evitar la guerra de pobres contra pobres.
  • Plans. Disposar de protocols d’actuació nítids en cas d’expressions ciutadanes polaritzades i amb risc per a la convivència, tipus NIMBY. Ja tenim un cert bagatge d’experiència de polítiques de convivència als ajuntaments. Posem-lo en moviment de manera professional. D’altra banda, el Govern de la Generalitat ha de fer quelcom més que recolzar-se en els municipis i assenyalar l’origen racista i manipulador de les protestes veïnals. Té l’obligació de fer una previsió, sustentada sobre recursos. Algunes de les accions impulsades en aquest tema pel Govern es poden titllar, com a mínim, de poc planificades. I això, en aquests temes, és sinònim d’irresponsabilitat.

Ordre, cor, plans. Tres breus apunts per un tema molt complex. No he volgut entrar en altres elements que hauríem de tenir molt en compte, com ara la gestió de la comunicació en moments de crisis. Apunto només el més bàsic, ja que hem de ser conscients que entrem en un moment històric en el que el creixerà el rebuig a l’altre, a qualsevol “altre” que pugui ser interpretat en un moment donat com a competidor o “usurpador” del patrimoni material o immaterial de les comunitats. Això es mostrarà així de manera cada cop més obscena i descarnada. La responsabilitat doncs d’aquells que volem treballar per a la convivència i la cohesió és esdevenir cada cop més solvents, més professionals i més rigorosos.  Hem de passar dels lemes als plans, de les bones paraules als resultats, de la simplicitat del bonisme a la gestió de la complexitat. Ens hi juguem molt.

NIMBY Rubi

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s