Viure l’Espanyol, en positiu

L’herència més gran que tinc del meu pare és ser perico. La transmissió paterno-filial, en això, com en d’altres coses, és el més fort dels vincles, perquè aporta veritat i fidelitat incondicional en aquests temps moderns tan líquids i convulsos.

Els pericos som l’excepció. Els nostres colors són una causa. Aprenem allò que en diuen ara “resiliència” de ben petits, a l’escola o jugant al carrer. Quan tots volien ser Laudrup, jo deia que millor Lauridsen. I així, amb l’ajuda de les mirades d’incredulitat dels que ens envolten, anem entenent que som un inesperat succés, una posició contracultural. Una meravellosa minoria, sí.

Però el tracte amb d’altres amants de l’Espanyol també té els seus racons foscos. A base de sobreviure en ambient hostil, la pericada de vegades cau en el parany del victimisme o, pitjor encara, de l’autocrítica caïnita. És com si, davant d’esdeveniments adversos, prenguéssim l’actitud de dir “el món ens odia” o “som un desastre”.

A l’extrem dels calimeros blan-i-blaus, en trobem les particulars expressions de queixa i laments, justificades sense dubte per la dificultat de sobreviure a la dictadura mediàtica nacional-barcelonista, que també pateixen, no ho oblidem, Joventut de Badalona, Sabadell, Nàstic o Girona. Però la queixa no ens traurà de l’atzucac. És temps d’alçar el cap i fer-nos valdre a les institucions. Catalunya, com ho van entendre fa molt de temps Madrid, València, Euskadi o Andalusia, és i ha de ser molt més que un club. I això, tot i que no ho entenguin a la primera, també afavorirà al totpoderós Barça. Òbviament encadenar quatre o cinc campanyes esportives d’èxit dintre de les nostres possibilitats en aniria bé per reforçar l’autoestima, i reivindicar un altre tracte. El costat sinistre d’aquest extrem addicte a la queixa és l’odi. Passa sovint que la gent acomplexada tendeix a l’odi com a refugi. D’aquí que una part de l’espanyolisme es defineix per una animadversió malaltissa envers el Barça.

No tenir diners no és el mateix que ser pobre. Ser pobre d’esperit és celebrar les derrotes dels altres, cridar “puta Barça” i “puta TV3” quan tens alguna fita pròpia. Aquí no em trobareu mai. Sóc perico, però mai no he sigut anti-culé. N’hi ha coses i moments de la història futbolística del Barça (per exemple, el dream team, o l’etapa Guardiola) que crec que són grans contribucions al futbol, i a casa hem gaudit molt amb Ronaldinho al Bernabeu, o les jugades estratosfèriques d’en Messi. Faltaria més. Ens agrada el futbol.

L’altre extrem de l’espanyolisme és la terrible pulsió autodestructiva. Ja sabem que, com sempre ha passat, tots portem un entrenador a dintre, o un director esportiu. Però el cas és que avui, com mai, tothom té un altaveu al seu abast a les xarxes socials per tal de fer-se sentir més enllà de la barra del bar amb l’escuradents a la boca. I mires les xarxes o sents els comentaris i caram… Es diria que estem més pendents de tirar-lo tot per terra que de generar un bon ambient. Hem de mirar el futur amb optimisme, i al passat amb orgull, des de que aquell grup d’estudiants de la UB van fundar el nostre club fa més de 120 anys. Seguim tenint un bon futbol base, i surt bon material de la pedrera, tot i l’exercici extractiu del ric veí barcelonès. Tenim els comptes sanejats gràcies a Mr. Chen. Encarem una nova etapa a primera divisió havent mantingut el nucli del grup que ens va baixar, sí, però que també ens va tornar a on havíem de ser, i amb un entrenador i un cos tècnic que han sapigut manegar psicològicament el planter.

D’altra banda, és per sentir-se orgullós com s’ha posicionat el club quan les tensions polítiques del país estaven en el seu punt àlgid, mantenint una escrupolosa neutralitat i fent de l’esport el nostre únic objectiu, com deia l’antic himne. Conec alguns culers que en això, com a mínim, ens miren amb una certa enveja.

El futbol és un espectacle, sí. S’ha de gaudir. I també si voleu un estil de vida. I també llavors s’ha de gaudir. Sembrar odi, lamentar-se contínuament o criticar-ho tot no semblen maneres de passar-ho bé. Miro d’esquivar els tipus tòxics d’afició, i tant de bo ens comencem a fer sentir aquelles i aquells que volem viure l’Espanyol en positiu. Els que volem hores d’ara oferir el nostre suport incondicional als jugadors i al cos tècnic. Ja vindran temps d’analitzar els resultats, però ara han de notar el nostre alè. Només així podrem somiar algun dia, de veritat, amb un Espanyol gran, potser tan gran com per fer “el sorpasso” català, amb els colors blanc i blaus que lluïa al blasó l’almirall Roger de Llúria…

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s