6 Claus per a noves polítiques de convivència

La dicotomia entre concòrdia o discòrdia passa a ser un dels reptes principals de les nostres urbs per als propers anys. I no és un repte menor: sense un clima de convivència adequat no hi ha progrés social ni econòmic possible. Complementant l’assistencialisme i les polítiques predistributives, es mou  un nou espai en el que es pot incidir a través de polítiques de proximitat impulsades pels ajuntaments. Són les polítiques de convivència, aquelles que garanteixen la nebulosa de relacions, espais de transformació i intercanvi simbòlic, que construeixen noves identitats inclusives, noves narratives, noves oportunitats de participació política i social. Són la cara soft de les polítiques socials. Encara se’n parla poc d’elles i no s’hi inverteixen suficients recursos. Encara han d’evolucionar. Desgranaré a continuació els elements que considero indispensables per al seu desplegament.

El desenvolupament de les polítiques de convivència requereix d’un ecosistema sustentat sobre dos requisits fonamentals:

  1. Voluntat política explícita per treballar la convivència a mig termini.
  2. Bones polítiques socials que limitin la lluita pels recursos escassos per part de la població més desfavorida.

La visió d’aquestes polítiques ha d’estar impregnada de les següents referències:

  • Governança i acords de proximitat, pactes de col·laboració que requereixen de transparència i nous espais participatius.
  • Perspectiva ciutadanista, sustentada en la igualtat de drets i deures de ciutadania, allunyada de la discriminació (activa o passiva) i del bonisme.
  • Perspectiva d’interseccionalitat. Cercar nous significats i nous usos, redimensionar la cosa pública en la renegociació constant de les normes consuetudinàries implica tenir presents molts dels eixos de desigualtat. Perspectiva interseccional, i metodologia transversal.
  • Excel·lència. Sortir de la intangibilitat, fomentar bones avaluacions. Exigir resultats.
  • Col·laboració públic/privat, més enllà dels focs d’encenalls i de les paupèrrimes accions d’RSC.

I, així, els àmbits concrets d’aplicació d’aquestes polítiques de convivència serien:

  • COMUNICACIÓ. Sovint oblidem la seva importància en les polítiques de convivència. Les tasques d’informació i sensibilització són fonamentals (i això requereix una bona comunicació), i a més hem d’enfortir i generar noves narratives que pivotin sobre l’eix “sense convivència no hi ha progrés econòmic ni social”. Els barris són també la història que s’expliquen col·lectivament, la unitat bàsica de creació de valor a la societat. Ajudem-los amb expertesa professional a generar aquest relat basat més en les seves potencialitats i reptes compartits.
  • INTERVENCIÓ COMUNITÀRIA. Una metodologia capaç de definir una estratègia conjunta, recollint veus plurals; capaç de superar les visions particulars i estimular les estratègies col·laboratives entre institucions, professionals i ciutadania. Revalorització de col·lectius i territoris a través de la reapropiació i noves identitats. Com deia Lederach “quan es constitueix un espai nou, llavors aquest espai esdevé transformador per si mateix”.
  • MEDIACIÓ I GESTIÓ ALTERNATIVA DE CONFLICTES. Reconèixer el conflicte com una constant en les relacions humanes, i que té les seves expressions particulars als entorns urbans densament poblats. Utilitzar la mediació com a eina de transformació social, i definir equips que vagin més enllà dels aspectes formals i “de despatx”, sortint al carrer, prospectant, avançant-se a les situacions.
  • ESTRATÈGIES DE PREVENCIÓ DE LA RADICALITZACIÓ I L’EXTREMISME VIOLENT. Per tal de combatre la radicalització, les respostes repressives per sí soles no són suficients. Cal també aplicar mesures de prevenció per tal d’abordar les causes subjacents. Contribuir a la consolidació d’una ciutadania resilient e inclusiva per prevenir la radicalització violenta.
  • LA GESTIÓ DE LA DIVERSITAT RELIGIOSA. Un fenomen que parteix de les creences íntimes i particulars, per tenir la seva expressió pública. La diversitat religiosa és un fet estructural i creixent a les nostres societats. Des de la laïcitat, promoure institucionalment les relacions interreligioses, i aquelles iniciatives que fomentin la inclusió dels centres de culte com a agents socials del territori.
  • ACOLLIDA. Les polítiques d’acollida són les més vestibulars de les que tenen a veure amb la població immigrada o sol·licitant d’asil. Cal reforçar els serveis que esdevenen la primera presa de contacte de persones d’origen estranger amb les institucions de la societat d’acollida. Especialment interessant és invertir en projectes que treballin de manera integral amb famílies reagrupades, per tal de prevenir efectes perverses i generació de noves borses de marginalitat. Encara més important i tenim en compte que provablement estem a les portes d’una nova onada migratòria

Al final és cert que per tal que la convivència sigui un fet, cal l’ingredient protagonista: la gent que majoritàriament vol viure en pau amb el seu veí o veïna. La gent que fa la ciutat cada dia, la pulsió viva dels nostres carrers que fan possible la coreografia de relacions que configuren els nostres barris. Nosaltres només podem contribuir el millor possible a reforçar-les, fent de la ciutat un gran projecte col·lectiu, inclusiu de totes les diversitats.

Conclusió: posem nom a la cosa, “polítiques de convivència”. Posem recursos i les llums llargues, i fem molt treball de proximitat.Flechas por un tubo

Un comentario en “6 Claus per a noves polítiques de convivència

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s