Barça

Casi una hectárea de disidencia

Tiene Tolstoi un delicioso cuento titulado ¿Cuánta tierra necesita un hombre? El protagonista es tentado por el Diablo, quien le consigue tantas tierras que acaba falleciendo en el intento por recorrerlas. Es una historia con moraleja sobre la capacidad devoradora de la codicia, la ambición y la soberbia…  

Las dimensiones del terreno de juego del RCDE Stadium son 105 metros de largo por 68 de ancho. Esto hace 7.140 m2 o lo que es lo mismo, 0,7 hectáreas. Así es. Existe en Catalunya casi una hectárea que se resiste al pensamiento único. Un terreno donde se siembra la disidencia, el orgullo, la audacia y el coraje, en bancales separados por líneas de cal. Ahí encontramos refugio los pericos, a veces para subir entonando alegres canciones al monte de la victoria, a veces para explorar el umbral de infiernos dantescos. Es nuestro sitio distinto, hecho de sensaciones singulares.

Hay alguna “calva” en esa hectárea, como en todos lados. Que levante la mano a quien no le clarea alguna vergüenza. Pero aún no ha amanecido el día en el que tengamos que sonrojarnos de los mangoneos con los poderosos para adulterar nuestras competiciones. Este terruño es para hundir las manos entre la hierba. Aquí no caben palancas. En esta pequeña porción de Catalunya no practicamos la simonía del deporte.

Desde tiempos antiguos, cuando una comunidad se focaliza sobre un espacio con carisma, siguiendo el designio de los augures y agrimensores, establece un diálogo que contiene el sedimento de sus anhelos y pasiones.  El nuestro es un pedazo de tierra para no caminar solo, mientras reconocemos las huellas de los que vinieron antes. Suficiente para trazar el número mágico mientras hacemos vibrar el subsuelo de la Barcelona “de río a río”. Refugio de infortunios y asilo de disidentes, aquí resistimos a la manada mediática y depredadora. Es el espacio de nuestra primera piedra y de nuestro último aliento, donde ejercemos la soberanía de decidir si morimos por nuestra gente, con las botas puestas. Esto nos da una superioridad, aun en la derrota, que otros no entienden.

Acérquese lo suficiente a este espacio y notará una especial electricidad en el ambiente. Un fenómeno inexplicable que dura más de un siglo, para desgracia de los que anhelan nuestra desaparición. Casi una hectárea que es un no-lugar, una porción de suelo sagrado, donde un puñado de irreverentes han plantado su trinchera. Vayan viniendo, de uno en uno.

L’Espanyol, en positiu (2): preparats per al sorpasso?

I si fos enguany? Escric aquestes línies després de la tercera jornada de Lliga, d’un mal partit a Mallorca. Ho dic per què potser no és el millor moment per fer volar coloms, però… i si sí? Pot l’Espanyol fer el sorpasso al totpoderós Barça? Es donen algunes condicions favorables, arrel dels símptomes de depressió i del deteriorament econòmic i d’imatge que afecta l’etern rival per diversos casos esportius i extraesportius (veure el magnífic informe publicat per Reputation Republik) però la qüestió que voldria dirimir ara és si els pericos, institució i afició, acomplim alguns dels requisits per fer-ho possible. Crec que podem tenir una plantilla prou competitiva com per estar entre els 10 millors de la Lliga, però atenent a l’axioma “el futbol és un estat d’ànim”, considero que és precisament en l’àmbit de la predisposició anímica a on ens podem treure els complexes i mirar cap amunt.

Per no ser titllats de babaus, cal reconèixer d’entrada dues premisses bàsiques: 1) Es tracta d’una empresa difícil. L’any que jo vaig néixer, i d’això creieu-me que ha plogut, ens vam quedar a un puntet d’agafar-los. Vam fer tercers. I la darrera vegada que vam assolir aquesta fita a la classificació, la 86/87, encara ens van treure 6 punts… Ens hem de remuntar fins a la 41/42, en plena postguerra, per trobar la darrera vegada que els vam passar per davant (ells van quedar a la posició 12, i nosaltres vam ser vuitens). 2) Encara que no quedi molta gent viva d’ençà per recordar-ho, el fet que hagi passat vol dir exactament això: que és una opció possible. Més enllà del possibilisme condescendent, les coses “són com són”, sí, excepte en alguns moments màgics que trenquen els esquemes, els apriorismes… Beneïts els accidents que, contra tota lògica, fan moure les parets dels laberints.

Caldrà, però, tota la nostra determinació si volem escriure una història que valgui la pena ser contada. Haurem de superar la necessitat d’afirmar-nos per la negació de l’altre, cremar els complexes, invocar les paraules oblidades. Esdevenir campions per dintre, com a requisit per ser-ho cap a fora.

Tinc la impressió de que la pericada, inclosa la directiva, ens perdem la meitat de la festa sense sortir de la nostra zona de confort. Se’ns dóna molt bé queixar-nos, i demanar disculpes… La cartografia de qualsevol transformació es dibuixa assumint reptes. Hem de voler, veritablement, posar proa a un itinerari incert, cavalcar el centaure, permetre que la causa blanc-i-blava ens arrauleixi. Misteri poderós que ens xiuxiueja, a cau d’orella: “les condicions són les propícies”.

Punt d’inflexió d’infinites noves possibilitats, que destrossa els laboratoris i col·lapsa els sistemes. Moments que fecunden els mites que explicarem als nostres nets. L’èpica, que ens fa recordar que existim amb personalitat pròpia, en una lluita de 120 anys. L’èpica, que ens aporta situacions commovedores, vitals, per aquests temps foscos. Hem de sentir orgull per aquesta epopeia: una vibració al voltant de les causes perdudes, quelcom que exerceix una estranya i poderosa atracció.

Necessitarem d’aquest coratge, però també rigor i audàcia. Rigor, per portar l’exigència al límit, des dels despatxos al vestidor, passant per la grada. L’audàcia, que haurà de ser ritualitzada en forma d’ofrenes propiciatòries per agradar als oracles moderns, als deus del branding, la demoscòpia i la mercadotècnia. El sorpasso és també una qüestió de reputació.

Haurem d’estar preparats per oferir quelcom diferent. Un club plural, implicat a la vida social del país, que no entra al drap de les guerres de banderetes, que exerceixi un lideratge al futbol català alternatiu a l’estil extractiu i prepotent del nostre veí ric de Barcelona. Això implica ser capaços de bastir estratègies col·laboratives amb d’altres clubs catalans (un bon exemple és la cessió d’en Pol Lozano al Girona, bona jugada).    

Acostumats com estem a navegar entre Escil·la i Caribdis, entre tempestes i interminables dies rúfols a les temporades grises que de tant en tant ens toca viure, a l’Espanyol col·leccionem impactes de batalles. Això ens ha fet forts, però també ens ha enterbolit l’horitzó.

No tenir expectatives és dolent, però pitjor és que allò que pots albirar et generi temors del més enllà, desconfiança davant de les incerteses de l’altre costat. En la construcció erràtica i contradictòria del nostre club potser s’ha arribat a un d’aquests punts en els que els dics esclaten, en un desbordament que generarà canvis torrencials. El perico haurà d’esperonar-se, i tornar a ser el felí que li dóna nom. Només així passarà de l’espera a l’aguait, i podrà llençar-se per atrapar l’ocasió, Kairos. Per alguna cosa els antics la representaven calba pel clatell. Si passa ja mai més la podràs agafar.