Mentre escric això el Mediterrani porta encara una remor trista. Un xapapote dens sembla acompanyar-lo. Les seves aigües han unit tants pobles al llarg de la història, ens ha portat tantes coses a les nostres costes, i ens ha dut tant lluny… Aquest ancià venerable mil·lenari, que s’ha acostumat a contracor a engolir centenars de víctimes que proven de travessar-lo a la caça d’un somni, dirigeix la mirada a la seva estimada Barcelona i plora escumes de malenconia. Les delicades restes d’una onada acaronen tímidament els meus peus i es retiren. Dempeus, sí. Restem dempeus davant del mar.

Aquestes situacions treuen el millor i el pitjor de tots nosaltres. Serveixen i molt per destriar el gra de la palla. Des d’aquí retre un humil homenatge a aquells que han estat a l’alçada de les circumstàncies. S’ha parlat, i molt, del bon paper dels agents de les diverses policies, especialment dels Mossos. S’ha parlat una mica menys de la coordinació dels serveis d’informació, que ha funcionat per tal de bastir els operatius necessaris a la captura dels assassins. També de molts i molts professionals que han posat el seu esforç per superar el caos: taxistes, metges, periodistes, hostelers… No s’ha parlat gens, i crec que toca, d’aquells polítics i polítiques de diversos partits que ens han deixat un bon exemple de responsabilitat, seny, alçada de mires i sentit d’estat. Qualitats no gens visibles en el dia a dia, engolides pel succedani de política al que ens hem acostumat. Alcaldes i alcaldesses, alts càrrecs de la Generalitat i del Govern de l’Estat, comandaments policials, veus reconegudes al llarg de tot l’espectre ideològic que han sapigut deixar de banda el combat partidista, que no han volgut treure avantatge dels bocamolls del bàndol contrari, que els ha costat agafar el son. Aquells que han pensat les operacions i desplegaments de recursos necessaris en aquests dramàtics moments, els que ja estan dissenyant el que farem a partir del setembre. Els que han dit: “ara millor no dir res, l’important és l’important”. Són els i les imprescindibles.

El món es divideix, però, entre els que busquen solucions, o els que generen problemes. D’aquests darrers n’hem tingut un fart. Fatxendes, pseudo intel·lectuals preufetaires, agents vils de la difamació i la manipulació. Gent de galtes molt dures que ràpidament ha assenyalat al rival polític amb el que ha dit o el que ha deixat de dir, analitzant les paraules per si hi ha algun retret, alguna errada inesperada que utilitzar com a munició. Malgrat que es tingui raó l’avantatge que es pot recollir amb aquest miserable estira i arronsa és exactament això: misèria. Una cacera absurda del hooligan contrari, per empalar-lo a les xarxes i satisfer els propis hooligans, i així. Llençar-se els morts a la cara per continuar l’absurda guerra de banderetes. La merda més gran del món.

No puc estar-me de citar expressament, per la seva elevada responsabilitat institucional, el president Rajoy. El gest de no convocar els responsables de seguretat de la Generalitat a la reunió de coordinació a la Delegació del Govern, tot just aterrar a Barcelona, el degrada una mica més com a polític i com a persona. Abans de la seva arribada, amb el president Puigdemont al davant totes les administracions i cossos de policia havien estat asseguts a la mateixa taula. De fet el treball conjunt ha continuat malgrat aquest menyspreu, però prenem bona nota d’allò que no pot fer el president de tots els espanyols, inclossos tots els catalans, en hores tan greus com les que travessem. Que el temps engoleixi la infàmia del seu quefer.

Les batalletes d’ahir semblen encara més petites. La guerra de veritat, la guerra contra l’odi, està ja present als nostres barris. Allà posarem la trinxera. Caldrà més unió, cooperació i fraternitat que mai. Prenem alè, mentrestant, dempeus davant del mar.