El 2016 hem assistit a una inusitada collita de valents i valentes. Una llàstima que s’acabi, enlluernats com estàvem de tant heroisme patriòtic. Homes i dones malbaratant coratge a dojo, avui prenent una decisió il·legal sabent que és il·legal, demà trencant una foto o treballant un festiu. La pell de gallina, tu. A l’altre bàndol, braveses i testosterona de l’estil d’aquell borratxo a una discussió tavernària, que diu “deixeu-me, que el mato” quan ja ningú no el té agafat…
El cas és que un ha passat l’any com reconfortat davant de tanta sobredosis d’èpica. Bé, si no fos perquè se’ls veu el llautó a tots. Era evident que per escurar els rèdits d’un procés criogenitzat fa temps, calia fer sortides de to de tant en tant, per un costat o un altre, i així ha estat. Jocs de mans de rebaixes, il·lusionisme que juga amb la il·lusió i els sentiments, mirant de construir el relat de rebels heroics que generosament s’exposen, juguen amb el perill, i trenquen sense por un retrat d’un monarca. Quina temeritat. El sistema que tant els reprimeix els garanteix la detenció, els renyarà i els deixarà una estona sense jugar amb la consola. Després tindran una bonica foto d’abraçades a la sortida del cuartelillo, que els proporcionarà l’admiració adolescent dels seus adlàters. Salve als valents i valentes. La judicatura és una madrina que de tant en tant ens fa un regal. Sempre és benvingut un alè d’aire fresc, ara que creix l’angoixa en veure com avança el rellotge i el termini del 18 mesos té pinta de, qui ho anava a dir, fum-fum-fum.
Deia el Gran Wyoming que aquest país és com un espectacle de Jose Luís Moreno: tothom sobreactua. I en això ens assemblem molt, novament, a una banda i l’altra de l’Ebre.
Mentrestant, passa desapercebut el petit detall que el propi Govern, quan parla amb inversors estrangers, estimi que els comptes públics de Catalunya seguiran depenent del FLA fins 2026, sense fer cap referència a un escenari d’independència. Els grans números ja donen per amortitzat el procés. Suposo que el 2017 tindrem, però, més d’una batzegada. Es repetirà aquella escena de Weekend at Bernie’s (traduït com “Aquest mort està molt viu”) i traurem de copes els zombies del procés o de la unitat d’Espanya, segons el cas.
Aquesta bretolada dura ja massa temps bandejant el seny a una Catalunya cada cop més rondinaire, sotmesa a una perversa i fal·laç dinàmica dual que ens despista en la seva dialèctica, o en la mitificació suposadament revolucionària. Aquest país s’aguanta perquè tenim, realment, més herois i heroïnes dels que pensem. Anònims, que treballen construint ponts, lluitant dia a dia per la convivència als barris, tirant endavant les polítiques socials als Ajuntaments, negociant sottovoce i amb finezza, defugint dels histrionismes.
Són els guardians i guardianes d’una altra èpica, que requereix més coratge: l’èpica de l’acord.
@miralles_martin
