Un castell intercultural que mira ben amunt

Diumenge 29 d’octubre va tenir lloc a la Pl. del Rellotge del Fondo el “Castell de Tothom”, una iniciativa dels Laietans de Gramenet que va aconseguir aixecar diversos castells amb una pinya d’allò més intercultural.

38 nacionalitats van coronar l’èxit de la proposta. 39 per alguns, de ben segur. No van ser poques les conyes sobre la presència de la senyera, o si la rojigualda responia a un lloc comú o a una nació veïna. Així les coses al país, era inevitable. Al calendari del Castell de Tothom se l’ha solapat una frenètica setmana de declaracions, debats parlamentaris i publicacions de matinada en el BOE. S’ha de remarcar, en aquest context, que l’activitat no s’hagi vist intoxicada en cap moment i, ens al contrari, hagi fet gala d’un exquisit fairplay aliè a qualsevol consigna no inclusiva. Tant de bo aquest esperit regís altes esferes de la vida pública catalana.

Potser per aquest bon rotllo, tot apunta a que estem davant d’una altra d’aquestes activitats que venen per quedar-s’hi. Llegat del treball col·laboratiu que transcendeix a organitzadors i coadjuvants, sobretot perquè esdevé un símbol de la capacitat de treball conjunt, i d’allò que ens uneix per damunt de la nostra diversitat. El Castell de Tohom forma ja part de la “marca” del Fondo, de la Serra d’en Mena i de Santa Coloma. Un orgull per a totes les persones que ens sentim compromesos amb el branding d’uns barris que comencen a refer la seva personalitat, fixant-se més en els seus potencials i no tant en les seves mancances.

Un actiu imprescindible d’aquesta tasca són els Laietans. De seguida s’intueix que venen a insuflar un xic d’aire fresc al panorama de la cultura popular catalana. La seva concepció oberta del que ha de ser la promoció de les tradicions representa una estratègia molt més adaptada als temps que els excessos de naftalina que havien predominat al sector. Si hom passa una estona amb ells, podrà comprovar l’ambient familiar i el compromís que els augura un futur brillant. La ciutat requereix de més associacions amb aquesta empenta. Només Santa Coloma podia engendrar un híbrid amb aquest potencial.

Sent així les coses no podíem deixar de donar suport, des del Projecte d’intervenció Comunitària Intercultural, al conjunt d’institucions i agents ciutadans que han fet possible aquest símbol. S’han deixat sentir també el voluntarisme i la complicitat de diversos professionals de diferent àrees de l’Ajuntament. Per properes edicions és repte de tots que aquestes complicitats s’explicitin oficialment en una planificació més transversal. Encara hem d’aprendre més a treballar junts pel bé comú.

IMG_20171102_171226_processed

 

Crónica no oficial del Año Nuevo Chino en Santa Coloma

La celebración del Año Nuevo Chino en Santa Coloma encaja con esos proyectos mutantes que provocan reacciones de transformación en cadena. Es una buena muestra de cómo el trabajo colaborativo se va abriendo camino poco a poco en el ámbito de la convivencia intercultural en la ciudad. La idea no se gestó en una, sino en dos o tres conversaciones aparentemente inconexas, en las que participé hace ahora dos años cruzando los dedos, sin saber en cuál de ellas la propuesta se iría al traste en un ataque de realismo (“no hay recursos”), de realpolitik (“ahora no toca”), o por pura desidia. Paradójicamente, aunque todos los peros podrían haber ganado fácilmente la batalla, esta idea se iba escurriendo, sorteando insospechadamente los obstáculos que otrora impidieron su mera enunciación.

Yo todavía tenía el placer de coordinar un proyecto fantástico llamado Xarxa de Valors, cuando un buen día de 2015 nos encontramos algunos técnicos del Ayuntamiento hablando con la colomense Shufen Chen, uno de esos liderazgos femeninos que eclosionan en la ciudad, promotora del grupo de artistas Huaxing España, y presidenta de la Asociación para la Cultura Popular Xinesa i Catalana. Con esta aliada, fuimos sentando en la mesa a asociaciones de comerciantes, entidades de cultura tradicional catalana y otros colaboradores destacados como el CNL L’Heura. De lo que ha pasado en ese grupo entre bambalinas hasta hoy, a lo largo de estas dos ediciones, sólo me está permitido desvelar que ha habido fallos y errores de bulto, pero que el superávit de buena fe que se irradiaba ha permitido que la celebración haya sido, por segundo año, un éxito rotundo. Ya habrá tiempo de evaluaciones para entrar en pormenores.

Como este año el destino quiso que no me tuviese que preocupar de la marcha de la celebración, pues ya contaba con un nutrido grupo de técnicos del servicio municipal de convivencia, pude enristrarme mi cámara y me dediqué a mirar la fiesta con una cierta distancia. Entre curiosos, paisanos y aficionados diría que han sido miles los ciudadanos que se han acercado a esta celebración popular, otra vez. Pero más allá de las valoraciones cuantitativas, creo que la gran virtud del Año Nuevo Chino colomense es que definitivamente ha venido para quedarse. Porque lo contrario sería contra natura. Ya he explicado en alguna otra ocasión la necesidad de tener un ciclo festivo realmente diverso, y el de hoy consolida una ruta que comienza hace dos años y se proyecta sin duda hacia el futuro. No sé si alguna mente brillante lo diseñó, pero ha quedado un reparto metropolitano de las celebraciones vinculadas con la comunidad de origen chino sumamente interesante: Barcelona se ha quedado, como no podía ser de otra manera, con los grandes eventos del inicio del Año Nuevo Chino; Santa Coloma, como hemos podido comprobar, se ha especializado en la celebración que sucede en la primera luna llena del año nuevo, la Fiesta de los Faroles; Badalona, a su vez, podría apostar por la fiesta del Bote del Dragón, con vistosas demostraciones de embarcaciones.

No menor ha sido la ocasión que se me ha brindado de reencontrarme con colaboradores de lujo como Gaëlle Patin, de Casa Asia, o la admirada Begoña Ruíz de Infante, sinóloga y maestra en estas lides, seguramente buen exponente de esa manía tan colomense de centrifugar el talento.

Por lo demás, he visto cosas muy interesantes, fruto de la implementación de un proyecto con vocación comunitaria, que se enmarca en una serie de transformaciones de la cultura de organización, que se están llevando a cabo en Santa Coloma, especialmente en la Serra d’en Mena, desde hace dos años:  cómo crecen los colaboradores hasta alcanzar verdadera altura de miras, cómo se diluyen los prejuicios, cómo el grupo tira por propia inercia de los más cautelosos, cómo el buen profesional se vuelve estratega, cómo una causa acaba siendo común, cómo el dinero deja de ser un problema cuando no se tiene, etc. Y se apuntan en mi cuaderno de campo una serie de misterios a desvelar, lo que hace todavía más sugerente la posibilidad de repetir.

 

La Festa de tots (i el pregó d’uns quants)

Els que hem tingut el plaer de treballar com a gestors culturals i hem suat per programar un esdeveniment ciutadà com és la festa major, tenim clara la importància que suposa per a una ciutat aquest punt culminant del cicle festiu. El més difícil és, sense dubte, fer una programació suficientment eclèctica com per deixar content a tothom.

I es que la festa és de tothom, la ritualització última de la unitat, generadora d’un egregor ciutadà en el què, per un moment, s’oblida “que cada uno es cada cual”, Serrat dixit. Celebrem per exorcitzar els nostres dimonis, per canalitzar la violència, per oblidar-nos per uns instants de la nostra condició. Celebrem junts també com un recordatori de que un dia ens podem posar tots d’acord per fer alguna cosa, al temps vàlvula de descompressió i assaig de revolució. La dansa d’Eros i Tànatos, amb Hedoné de mestressa de cerimònies.

Ara, en aquests temps estranys de crisis, desigualtats i tensions identitàries, algú ha tingut la brillant idea de trencar l’eficàcia unificadora del ritual festiu amb una representació patètica de la divisió a la nostra societat. Un pregó alternatiu no és res més que un símbol, és cert, però tampoc gens menys que això. La força significació dels símbols comuns és cabdal per a l’harmonia i la cohesió. La festa és del poc que ens queda. Menystenir-la té les seves conseqüències.

S’ha creuat una frontera que costarà fer enrere. Els partidaris de la divisió –d’un costat o d’un altre, tant és- estaran contents, però s’han passat de frenada novament. Mentre alguns lluitem per cicles festius més inclusius i plurals, d’altres aposten per desfer ponts i ritualitzar, també, l’escletxa nacional. Divideix i guanyaràs? Segur?pregoalternatiu