El diàleg interreligiós a Santa Coloma perd el seu referent associatiu

Ahir dia 27 de juny ens vam reunir prop de 50 persones a la Biblioteca Can Peixauet per certificar, en un senzill i emotiu acte, la desaparició oficial de l’Associació Colomenca pel Diàleg Interreligiós (ACDI).

Entre els presents, l’actual junta i la presidenta, la Mercé Penalba, assistida en tot  moment per la incansable Maria Jesús Zabalza, i l’ànima (i el cervell) dels primers moments, en Rafa Crespo i il·lustres com ara Mn. Jaume Aymar. També representants de la comunitat musulmana Tajdid, així com de la Federació Comissió Superior de la Cultura i dels Musulmans Catalans (FEDERACSCIM). Absents per diversos motius, però molt presents en les diverses intervencions, van ser l’Agustí Viñas, en Joan Medrano, Taoufik Cheddadi, Pol Ackoo o la Maria Font. L’Ajuntament de la ciutat estava representat pel regidor Lluís Fuentes, responsable de Drets Socials i representants tècnics del servei de convivència, la directora de la biblioteca, la Lourdes Reyes, així com del Projecte d’Intervenció Comunitària Intercultural (ICI).

La història de l’ACDI es remunta a 2004. La ciutat va patir aleshores un d’aquells fenòmens de rebuig que posen a prova les resistències del teixit social, quan alguns veïns del barri de Singuerlín es van negar a l’obertura d’un centre de culte musulmà. D’aquell conflicte, d’aquella negociació, ja van sorgir algunes iniciatives de diàleg i coordinació entre les diferents confessions, i es va evidenciar la necessitat de disposar de referents veïnals que poguessin donar suport a l’acció de l’administració quan succeeixen situacions d’aquestes característiques. Quan les coses es posen realment difícils els moments d’aprenentatge col·lectiu es multipliquen. Va ser llavors que es va generar un espai de diàleg interreligiós en el marc d’un projecte municipal aleshores també incipient: la Xarxa de Transmissió de Valors.

No va ser però fins al novembre de 2005 que no es va explicitar la necessitat de constituir una associació, en el benentès que el diàleg interreligiós no podia dependre de la conjuntura política de torn, precisament per la importància de la qüestió a  l’hora de bastir la convivència a la ciutat. I encara va trigar quasi tres anys en materialitzar-se la proposta: el 28 de novembre de 2008 es presentava, a la Sala Brossa de la Biblioteca Can Peixauet.

IM000586

Acte de presentació pública de l’ACDI. Novembre 2008. Biblioteca Can Peixauet.

Allò que va nèixer com un espai de trobada vinculat a la Xarxa de Transmissió de Valors esdevenia una entitat. L’impuls institucional cedia doncs el relleu a la societat civil, i junts vam emprendre un camí de col·laboració que duria, els anys posteriors, a algunes de les iniciatives més importants que ha desenvolupat l’ACDI, com ara l’elaboració del Mapa de Creences i Conviccions de Santa Coloma de Gramenet, editat al 2010 gràcies al treball de l’ACDI capitanejat de manera impecable pel Joan Medrano, al suport conjunt de l’Ajuntament, UNESCOCAT i la Fundación Pluralismo y Convivencia (la fundació estatal depenent del Ministerio de Justicia que s’engarrega de la gestió de la diversitat religiosa).

El propi Ministerio de Justicia, a través de l’Observatori del Pluralisme Religiós a Espanya, va arribar reconèixer com a bona pràctica la feina desenvolupada per l’Ajuntament de la ciutat en relació a l’acompanyament a les comunitats religioses en l’obertura dels llocs de culte.

D’ençà n’han passat moltes coses, algunes fetes amb molt bon criteri. Per esmentar un parell, els tallers sobre diversitat religiosa duts a terme en el marc del Programa d’Activitats Educatives Complementàries al Currículum que gestiona el Servei d’Educació Municipal, o les tertúlies que amb periodicitat quasi bé mensual servien de punt de trobada, coneixement i aprenentatge, també a la Biblioteca Can Peixauet.

Arribat a aquest punt, com bé va apuntar ahir el Rafa Crespo, cal fer menció i reconeixement al paper de les biblioteques en la vida de l’ACDI. No podia ser d’una altra manera, si el tarannà d’aquests equipaments ha estat sempre el de servir com a referents de la vida comunitària dels barris i centres de coneixement.

Algunes notes sobre la gestió del pluralisme religiós

  1. S’ha de reconèixer el paper de la gestió pública dels afers religiosos, des d’una perspectiva laica. Un partit de futbol és un esdeveniment privat, però els Ajuntaments han de preveure determinades conseqüències de la seva realització (sovint es reforcen els dispositius de seguretat i transport públic, per exemple). Un important percentatge de la població es declara creient. És irrellevant si ens agrada o no, si ho entenem o no, doncs estem parlant de l’aplicació pràctica d’un dret fonamental reconegut a la Constitució Espanyola i a la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea. Tant fora de la realitat (i del marc legal) està la posició de qui creu que les religions han d’influir més en l’estat, com qui pensa que les religions es poden circumscriure únicament a l’àmbit privat.
DivRelSC2016

Fuente: elaboración propia Delgado L., Miralles M. 2016

  1. Per altra banda, és un fet constatat que la instal·lació de llocs de culte afavoreix processos d’integració positius. Tenen capacitat per minvar la marginació al seu voltant i esdevenir una palanca, un punt de suport positiu per determinades interlocucions. Les religions són capital social, i els seus centres de culte també. Hem de reconèixer el paper de les diferents comunitats religioses com a factor de cohesió social i la seva aportació en positiu a la construcció de la vida pública comuna.
  2. Cal apostar explícitament sempre pel diàleg com a fórmula de coneixement mutu, per tal d’harmonitzar diferents maneres d’entendre els espais públics i la vivència individual i col·lectiva de les diferents conviccions presents al nostre territori. És evident que la convivència pot alterar-se amb motiu de conflictes d’índole religiosa, d’altres que poden tenir a veure amb la instal·lació dels llocs de culte, i d’altres que, tot i que indirectament, poden ser percebuts com generats per les comunitats religioses. Per això és important vincular el paper de les administracions en la gestió del pluralisme religiós amb les polítiques de convivència. Per això és important, si les coses es posen difícils, comptar amb referents de la societat civil amb capacitat mediadora.
  3. Tenim debats pendents en relació amb la garantia de l’exercici del dret de llibertat religiosa. Preguntes sense respondre respecte a la ubicació digna dels espais de culte, els menús adaptats a les escoles, l’ús del vel als equipaments públics, l’adaptació de cementiris i enterraments…

La realitat es complexa, i la gestió és complicada. No hi caben simplificacions artificioses ni arbitràries, ni la temptació de l’ajornament sine die que dóna lloc a polítiques més reactives que proactives. Ahir vam certificar l’enterrament d’un projecte, però la idea segueix viva i vigent. Cal que ens posem a la feina. Dins del replantejament a futur de les polítiques de convivència a Santa Coloma, caldrà remarcar la necessitat de generació d’un espai de trobada de la diversitat de conviccions de la ciutat. És cert que la responsabilitat és del conjunt de la comunitat, però també ho és que les condicions s’han d’afavorir a partir de polítiques públiques.

Galería

Algunes fotos de l’Any Nou xinès a Barcelona. Bon any del gos!!!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA @Miralles_Martin 2018

OLYMPUS DIGITAL CAMERA @Miralles_Martin 2018

OLYMPUS DIGITAL CAMERA @Miralles_Martin 2018

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA @Miralles_Martin 2018

OLYMPUS DIGITAL CAMERA @Miralles_Martin 2018

OLYMPUS DIGITAL CAMERA @Miralles_Martin 2018

OLYMPUS DIGITAL CAMERA @Miralles_Martin 2018

OLYMPUS DIGITAL CAMERA @Miralles_Martin 2018

OLYMPUS DIGITAL CAMERA @Miralles_Martin 2018

Any nou xinès 18 @Miralles_Martin 2018 OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA @Miralles_Martin 2018

Any nou xinès 18 @Miralles_Martin 2018 OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA @Miralles_Martin 2018

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Un castell intercultural que mira ben amunt

Diumenge 29 d’octubre va tenir lloc a la Pl. del Rellotge del Fondo el “Castell de Tothom”, una iniciativa dels Laietans de Gramenet que va aconseguir aixecar diversos castells amb una pinya d’allò més intercultural.

38 nacionalitats van coronar l’èxit de la proposta. 39 per alguns, de ben segur. No van ser poques les conyes sobre la presència de la senyera, o si la rojigualda responia a un lloc comú o a una nació veïna. Així les coses al país, era inevitable. Al calendari del Castell de Tothom se l’ha solapat una frenètica setmana de declaracions, debats parlamentaris i publicacions de matinada en el BOE. S’ha de remarcar, en aquest context, que l’activitat no s’hagi vist intoxicada en cap moment i, ens al contrari, hagi fet gala d’un exquisit fairplay aliè a qualsevol consigna no inclusiva. Tant de bo aquest esperit regís altes esferes de la vida pública catalana.

Potser per aquest bon rotllo, tot apunta a que estem davant d’una altra d’aquestes activitats que venen per quedar-s’hi. Llegat del treball col·laboratiu que transcendeix a organitzadors i coadjuvants, sobretot perquè esdevé un símbol de la capacitat de treball conjunt, i d’allò que ens uneix per damunt de la nostra diversitat. El Castell de Tohom forma ja part de la “marca” del Fondo, de la Serra d’en Mena i de Santa Coloma. Un orgull per a totes les persones que ens sentim compromesos amb el branding d’uns barris que comencen a refer la seva personalitat, fixant-se més en els seus potencials i no tant en les seves mancances.

Un actiu imprescindible d’aquesta tasca són els Laietans. De seguida s’intueix que venen a insuflar un xic d’aire fresc al panorama de la cultura popular catalana. La seva concepció oberta del que ha de ser la promoció de les tradicions representa una estratègia molt més adaptada als temps que els excessos de naftalina que havien predominat al sector. Si hom passa una estona amb ells, podrà comprovar l’ambient familiar i el compromís que els augura un futur brillant. La ciutat requereix de més associacions amb aquesta empenta. Només Santa Coloma podia engendrar un híbrid amb aquest potencial.

Sent així les coses no podíem deixar de donar suport, des del Projecte d’intervenció Comunitària Intercultural, al conjunt d’institucions i agents ciutadans que han fet possible aquest símbol. S’han deixat sentir també el voluntarisme i la complicitat de diversos professionals de diferent àrees de l’Ajuntament. Per properes edicions és repte de tots que aquestes complicitats s’explicitin oficialment en una planificació més transversal. Encara hem d’aprendre més a treballar junts pel bé comú.

IMG_20171102_171226_processed

 

La Festa de tots (i el pregó d’uns quants)

Els que hem tingut el plaer de treballar com a gestors culturals i hem suat per programar un esdeveniment ciutadà com és la festa major, tenim clara la importància que suposa per a una ciutat aquest punt culminant del cicle festiu. El més difícil és, sense dubte, fer una programació suficientment eclèctica com per deixar content a tothom.

I es que la festa és de tothom, la ritualització última de la unitat, generadora d’un egregor ciutadà en el què, per un moment, s’oblida “que cada uno es cada cual”, Serrat dixit. Celebrem per exorcitzar els nostres dimonis, per canalitzar la violència, per oblidar-nos per uns instants de la nostra condició. Celebrem junts també com un recordatori de que un dia ens podem posar tots d’acord per fer alguna cosa, al temps vàlvula de descompressió i assaig de revolució. La dansa d’Eros i Tànatos, amb Hedoné de mestressa de cerimònies.

Ara, en aquests temps estranys de crisis, desigualtats i tensions identitàries, algú ha tingut la brillant idea de trencar l’eficàcia unificadora del ritual festiu amb una representació patètica de la divisió a la nostra societat. Un pregó alternatiu no és res més que un símbol, és cert, però tampoc gens menys que això. La força significació dels símbols comuns és cabdal per a l’harmonia i la cohesió. La festa és del poc que ens queda. Menystenir-la té les seves conseqüències.

S’ha creuat una frontera que costarà fer enrere. Els partidaris de la divisió –d’un costat o d’un altre, tant és- estaran contents, però s’han passat de frenada novament. Mentre alguns lluitem per cicles festius més inclusius i plurals, d’altres aposten per desfer ponts i ritualitzar, també, l’escletxa nacional. Divideix i guanyaràs? Segur?pregoalternatiu

Arrenca la Programació Comunitària de la Serra d’en Mena — Sóc Serra d’en Mena

Ja la tenim aquí. El procés ha estat llarg, moltes les hores de reunions i feina, però per fi la Programació Comunitària de la Serra d’en Mena ha pres forma. Una forma primerenca i encara sotmesa a molts canvis, ja que estem parlant d’un document obert al qual li manquen encara moltes aportacions. La Biblioteca…

a través de Arrenca la Programació Comunitària de la Serra d’en Mena — Sóc Serra d’en Mena

Por un ciclo festivo más diverso, y más real

La semana pasada tuve el placer de participar en la tertulia organizada por la Associació Colomenca pel Diàleg Interreligiós, con las estimulantes ponencias de Jaume Aymar, Jorge Burdman e Ihssane Marroun, hablando de las principales celebraciones de las tres religiones del Libro, en la Biblioteca de Can Peixauet, en el Raval de Santa Coloma.

El Sr. Burdman, representante de la comunidad judía, hizo el mejor resumen del acto: misma forma de pensar, diferentes formas de expresar. La apelación a la unidad en la diversidad  fue una constante tanto en las intervenciones principales, como en el debate posterior. Mn. Aymar recordó que el primer milagro de Jesús acaeció en una fiesta, en el famoso episodio de las bodas de Caná. Por algo será. La fiesta ha sido siempre un elemento fundamental de la transmisión del mensaje y el rito religioso de generación en generación. La celebración siempre guarda una moraleja de misterio. Pero va más allá. La fiesta se intrinca en nuestras ontologías, en nuestra forma de ver, interpretar y relacionarnos con el mundo, en nuestros arquetipos y nuestras identidades.

Celebramos para evacuar malos humos, para canalizar instintos de violencia, para olvidar por un momento “que cada uno es cada cual” como dice la canción de Serrat. Celebramos juntos también como un recordatorio de que un día nos podemos poner todos de acuerdo para hacer algo, al tiempo válvula de escape y ensayo de revoluciones. La danza de Eros y Tánatos.

Las instituciones deben ser muy hábiles en los tiempos que corren. Se superponen diversas fórmulas de celebración, religiosas o paganas, y bueno será que vayamos permeabilizando el concepto cerrado y aparentemente estático de “ciclo festivo”. En cada ciudad paulatinamente se deberán incluir los diversos Años Nuevos (chino, bengalí….), así como las principales celebraciones religiosas de la pluralidad de confesiones que conviven en nuestros barrios. Esto es tan cierto como que nuestras escuelas deberán incorporar menús halal, vegetarianos, kosher… O que las poblaciones contarán con grandes y pequeñas mezquitas, gurudwaras, sinagogas… De la inteligencia, equidad y proporcionalidad con que se gestione esta realidad dependerá si nos encontraremos con elementos de concordia y relación positiva, o nuevos argumentos segregadores. Tan fatal resultará el inmovilismo como el buenismo equiparador.

Los nacionalismos tienden a la homogeneización, son reduccionistas y discriminan qué mitologías son aceptadas en la creación de identidad compartida, y las que son excluidas. Tan falsa es la Reconquista como todos los mitos del nacionalismo catalán generados entre la Renaixença y el Noucentisme. Frente a la lucha de exclusiones, de nuevo los planteamientos inclusivos deben partir de los municipios. Los centros de promoción de la cultura popular deberán incorporar más folclores de los que estamos acostumbrados. Todos deberemos salir de una zona de confort desconectada con la realidad y romper inercias, simplemente para pasarlo mejor, pero también para cimentar una sana convivencia en nuestros barrios. Las identidades son hibridadas y los serán más en un futuro próximo, y  la clave de la concordia vuelve a estar en la gestión de la diversidad de las ciudades.

P1030680

Dansa de dracs catalans i xinesos al festival Xinafest (2008). Associació Orígens