El 2016 hem assistit a una inusitada collita de valents i valentes. Una llàstima que s’acabi, enlluernats com estàvem de tant heroisme patriòtic. Homes i dones malbaratant coratge a dojo, avui prenent una decisió il·legal sabent que és il·legal, demà trencant una foto o treballant un festiu. La pell de gallina, tu. A l’altre bàndol, braveses i testosterona de l’estil d’aquell borratxo a una discussió tavernària, que diu “deixeu-me, que el mato” quan ja ningú no el té agafat…
El cas és que un ha passat l’any com reconfortat davant de tanta sobredosis d’èpica. Bé, si no fos perquè se’ls veu el llautó a tots. Era evident que per escurar els rèdits d’un procés criogenitzat fa temps, calia fer sortides de to de tant en tant, per un costat o un altre, i així ha estat. Jocs de mans de rebaixes, il·lusionisme que juga amb la il·lusió i els sentiments, mirant de construir el relat de rebels heroics que generosament s’exposen, juguen amb el perill, i trenquen sense por un retrat d’un monarca. Quina temeritat. El sistema que tant els reprimeix els garanteix la detenció, els renyarà i els deixarà una estona sense jugar amb la consola. Després tindran una bonica foto d’abraçades a la sortida del cuartelillo, que els proporcionarà l’admiració adolescent dels seus adlàters. Salve als valents i valentes. La judicatura és una madrina que de tant en tant ens fa un regal. Sempre és benvingut un alè d’aire fresc, ara que creix l’angoixa en veure com avança el rellotge i el termini del 18 mesos té pinta de, qui ho anava a dir, fum-fum-fum.
Deia el Gran Wyoming que aquest país és com un espectacle de Jose Luís Moreno: tothom sobreactua. I en això ens assemblem molt, novament, a una banda i l’altra de l’Ebre.
Mentrestant, passa desapercebut el petit detall que el propi Govern, quan parla amb inversors estrangers, estimi que els comptes públics de Catalunya seguiran depenent del FLA fins 2026, sense fer cap referència a un escenari d’independència. Els grans números ja donen per amortitzat el procés. Suposo que el 2017 tindrem, però, més d’una batzegada. Es repetirà aquella escena de Weekend at Bernie’s (traduït com “Aquest mort està molt viu”) i traurem de copes els zombies del procés o de la unitat d’Espanya, segons el cas.

Aquesta bretolada dura ja massa temps bandejant el seny a una Catalunya cada cop més rondinaire, sotmesa a una perversa i fal·laç dinàmica dual que ens despista en la seva dialèctica, o en la mitificació suposadament revolucionària. Aquest país s’aguanta perquè tenim, realment, més herois i heroïnes dels que pensem. Anònims, que treballen construint ponts, lluitant dia a dia per la convivència als barris, tirant endavant les polítiques socials als Ajuntaments, negociant sottovoce i amb finezza, defugint dels histrionismes.
Són els guardians i guardianes d’una altra èpica, que requereix més coratge: l’èpica de l’acord.
@miralles_martin


nidad de España, que si los mercados no aceptarían de buen grado la configuración de un gobierno alternativo, que si todo responde al interés de Pedro Sánchez por salvar sus posaderas… En fin, un cúmulo de cortinas de humo que han preparado la retórica golpista hasta que han ejecutado la “orden 66”. Muy significativo que los que se han alzado contra un secretario general que tiene como pecado querer que la militancia hable, utilizan un hashtag curioso #PorUnPSOELibre. Manda narices. En fin, que a “Bronce” sólo le queda batirse el cobre el sábado, si es que llega, y medir sus fuerzas. En el resto, qué decir, pues que sigue 







lment per una autèntica ruptura, i es vol fer creure el personal que són més llestos que ningú, i que a través d’una sèrie de trucs podran enganyar tothom, inclosa la comunitat internacional i la UE. El negoci independentista segueix donant certs rèdits, és cert. Tant pels llestos que van abraçar aquesta fe a la caça del càrrec, com per mantenir viva CDC. Però el fum s’esvaeix paulatinament, i del barret de copa del mag ja no surten conills ni coloms. En els propers mesos, potser anys, declaracions altisonants d’un i altre extrem serviran per fer creure que La Causa segueix viva, però el procés està criogenitzat. Només serveix de gran excusa per a la inacció, com quan el Conseller de Salut, Toni Comín, diu que no podrà reduir les llistes d’espera si no hi ha independència. Impresionant, digne del gran Tamariz.
lero dirime a partir de ahora una cuestión que no es de creencias ni ideologías, sino de actitudes, donde prima una manera, un estilo, un tarannà que ponga en juego maneras diferentes de acercarse a la verdad.
entistas tuvieron su enésimo día histórico, por motivos obvios, y los inmovilistas volvieron a brindar con cava catalán. La situación les queda muy bien a los del choque de trenes, a los nacionalistas de uno y otro bando. El PP está ahora un paso más cerca de la Moncloa (ya los separatistas le hicieron fácil la campaña), y Sánchez bien arrimado al abismo, con el margen de maniobra muy reducido. El federalismo, la tercera vía o le llamen como le llamen, deberá esperar su turno, al final del túnel, cuando las locuras de uno y otro bando hayan terminado, cuando la entropía ya llegue al colapso. Ayer los únicos que no brindamos fuimos los que creemos en el acuerdo.
edro Sanchez es la audacia. Y desde que se dio cuenta, o se lo dijeron y supo escuchar, que para el caso es lo mismo, ha hecho unas cuantas cosas bien. Se implicó y de qué manera en la campaña catalana, a sabiendas que el PSC no iba a obtener unos buenos resultados. Crispó, no lo suficiente ni lo suficientemente bien, la campaña de las generales que Arriola había diseñado de perfil bajísimo. A Pedro Sanchez le falta cintura, no hay más que verle bailar, pero ha tenido arrestos. Quizá a la desesperada, pero los ha tenido. Como para recoger el guante lanzado por la ciudadanía tras el 20D y, pasando por encima de los equilibrios internos de poder, ponerse a lo que toca: a configurar una mayoría que permita un gobierno alternativo al desastre del PP.